Què són aquests missatges i com s’originen?
Els pensaments limitants es diuen mandats i són missatges que donen els cuidadors principals (papa i mama, tutors, avis) a la nena o nen perquè NO faci una cosa, amb l’objectiu que s’enquadri dins de l’esquema familiar i s’adapti a ell.
Aquests missatges neixen de les pors dels nostres cuidadors/es i es verbalitzen des de la negació, tan de manera verbal com no verbal.
La família castiga o ignora les conductes que s’aparten dels valors que tenen i reforça les conductes, pensaments i emocions que tingui la nena o nen que s’adaptin als seus esquemes familiars, fins que aquests, es fan una idea del que S’ESPERA D’ELLXS.
Quan d’infant es rep un missatge limitant s’experimenta una emoció, i s’arriba a la conclusió que “jo sóc així”. En conseqüència, posteriorment, ens comportem en concordança amb aquesta creença.
Això marca la nostra manera d’actuar, relacionar-nos i viure a partir de llavors, i si no ens n’adonem, durant tota la vida.
Quins són els mandats més habituals?
Hi ha una llarga llista de mandats que culturalment es van repetint de generació en generació. Els més habituals són:
No visquis: Es transmet de manera verbal o mitjançant actituds; per exemple: “no sé per a què vas néixer”. Algunes actituds freqüents són l’abandó, la falta de carícies, la privació de cures o ignorar per complet a la persona.
No sentis: Amb gestos, retrets o crítiques directes se li fa entendre a la persona que no ha d’expressar unes certes emocions; per exemple: “els homes no ploren” o “riure’s és de ximples”. Això la porta a concloure que per a ser acceptada no ha de sentir, cosa que significa anul·lar els seus sentiments. No obstant això, sentir i no poder expressar el que se sent genera molta angoixa, la qual cosa pot provocar l’aparició de trastorns psicosomàtics (una al·lèrgia que substitueix un plor reprimit).
No pensis: Quan la persona expressa el que pensa i és desqualificada o ignorada, però se li para esment i obté afecte quan obeeix sense qüestionar, se li està enviant el missatge que no pensi. Igual succeeix si sol·licita alguna raó i les respostes que obté són simplement “perquè sí” o “perquè no”. Amb aquest mandat gravat és difícil que la persona es posi a reflexionar sobre si mateixa, la seva vida o les seves inquietuds.
No creixis: Aquest missatge arriba generalment mitjançant la sobreprotecció, amb la qual s’aconsegueix mantenir el control sobre la persona impedint que aquesta aconsegueixi la seva autonomia.
No siguis petit/a: És el missatge oposat a l’anterior. S’espera que la nena o el nen no satisfacin les necessitats pròpies de la seva edat, que es responsabilitzi i assumeixi papers que no li corresponen, amb la qual cosa es trunca la infància de la persona.
No ho aconsegueixis: Són missatges i actituds mitjançant els quals es desvalora les coses que la persona emprèn o desitja aconseguir; per exemple: “no sé per a què comences això, de segur no ho acabaràs”. Més tard en la vida es pot trobar a aquesta persona dient: “M’agradaria intentar-ho, però de segur no ho aconseguiré”.
No em superis: Alguns progenitors temen perdre poder i prestigi enfront de les seves filles o fills, de manera que recorren a la competència, perquè creuen, tal vegada inconscient i falsament que, si els permeten progressar, ells perdran el seu valor. D’aquesta manera, es poden escoltar frases com: “a la teva edat jo ja ho havia aconseguit”, “tu estàs estudiant i després segur treballaràs, però en el meu cas va ser diferent, treballava i estudiava alhora, per això tinc tanta experiència”.
No siguis tu mateix/a: Són els missatges que transmeten aquells progenitors que pretenen que les seves filles o fills renunciïn als seus propòsits per a complaure’ls a ells; per exemple: “tenim tanta il·lusió que tu siguis…”, “ens complauria tant si tu anessis…, si et comportessis…, si pensessis…, si fessis…, si sentissis…”.
No siguis feliç: Són missatges que comuniquen que la vida és una misèria i que la felicitat no existeix; per exemple: “a aquesta vida no es ve res més que a sofrir, tot és una desgràcia”.
Com pots cambiar-los?
Per a poder canviar aquest comportament s’han de donar unes premisses importants:
- Pren consciència del que no va bé en la teva vida.
- Adopta una intenció plena de canvi des de la responsabilitat.
- Identifica quins són els mandats rebuts.
- Dona’t els permisos corresponents.
Partint dels mandats més habituals exposats anteriorment, et deixo a continuació els permisos pels quals els pots substituir.
No visquis: Estimo la vida, em dono el permís de viure-la.
No sentis: Em dono el permís de conèixer les meves emocions i utilitzar-les com a senyals.
No pensis: Sé pensar.
No creixis: Em dono el permís de créixer i responsabilitzar-me de les conseqüències del que faig.
No siguis petit: Tinc dret a gaudir i demanar allò que necessito.
No ho aconsegueixis: Em dono el permís d’acabar el que començo. Sóc una persona capaç.
No em superis: Tinc dret a triomfar.
No siguis tu mateixa o tu mateix: Sóc una persona completa.
No siguis feliç: Mereixo ser feliç.
Usualment no qüestionem la veracitat de les nostres creences, no posem en dubte si ens afecten i de quina manera, ni molt menys ens preguntem pels seus efectes en la nostra vida, simplement donem per fet que el que pensem és la veritat per la qual s’ha de regir la nostra vida i per tant, la veritat enfront d’uns altres.
Però la veritat és que ens afecten, però també podem obrir la consciència a això, localitzar-los i canviar-los.
